les aparences enganyen

Aquesta setmana la xinxeta del setmanari el Pati parla i es felicita per l'asfaltat de la carretera de Tarragona, jo també ho havia apreciat, però la setmana passada en una passejada pel Tomb del Balcó vaig passar a peu per aquest indret hi ho vaig observar amb més detalls que anant en cotxe i us podria remetre a les imatges per justificar el títol d'aquest escrit.

En aquesta passejada, centrant la mirada en aquest tram del Portal Nou vaig observar alguns detalls que sovint pel costum, o perquè anem en cotxe no els apreciem i no sabem copsar la dificultat o el perill que poden representar pels nostres conciutadans o l'aspecte de deixadesa que presenten alguns racons que contribueixen a la imatge de conjunt de la ciutat.

D'aquestes mancances hi ha responsabilitats repartides i compartides, però en qualsevol cas el que pesa és que afecta els vallencs de manera perjudicial.

Baixant per la vorera de la dreta ens trobem el que seria l'entrada (espai públic) del que era la discoteca House amb un estat de deixadesa i brutícia lamentables.

Una mica més avall i passant per la mateixa vorera la trobem envaïda per la bardissa que surt de les finques veïnes i que dificulta i fins impedeix el pas dels vianants.

Quan hem arribat a la gasolinera les Palmeres si canviem de vorera per pujar per la carretera passant per l'esquerra ens trobem un bon esvoranc que per cert fa mesos que hi és, això sí, protegit amb unes tanques metàl·liques que obliguen els vianants a passar per la carretera.

Comencem la pujada i ens fixem que el que es prometia com un nou asfaltat, mirant els punts de contacte amb l'anterior observem que el gruix és pràcticament zero, sembla talment una capa de pintura, i una mica més amunt es reflecteix en l'esquerdat que podeu apreciar en les fotografies.

No està bé que ens venguin gat per llebre, cal ser conscients de la feina feta i que no ens diguin d'aquí a quatre dies, quan torni a estar intransitable, que ja ens ho van reparar i que ara no toca. El transport pesant que passa per aquest tram de carretera és molt elevat i a més hauríem de saber i recordar que aquest és un punt que sempre ha patit de deteriorament prematur i greu.

Se que a algunes persones responsables no els agrada gaire que s'evidenciïn les mancances, però crec que ho haurien d'agrair i entendre que no és una crítica sinó que evidencia la preocupació per aconseguir un Valls més habitable.

Un model de ciutat

Amb l'impuls de la Plataforma d'iniciativa popular “Valls Viu” fa uns dies es va celebrar un “debat” on estaven convidats tots els grups polítics amb representació municipal, i tots hi van participar. Ens hem de felicitar per aquesta iniciativa.

Cada un dels representants municipals va fer una exposició inicial on fixava posicions i prioritats. Van sortir aspectes com el desenvolupament urbanístic i econòmic; la importància de fer un esforç especial per la recuperació del “Centre Històric”; es va fer referència a la conveniència d'un model de ciutat compacte i ben comunicada, es va parlar de llars d'infants, de salut i del dret a l'habitatge; es va reclamar un nou planejament que contempli la centralitat del Centre Històric, de la conveniència de propiciar la regeneració i el creixement dins el nucli en els espais que hi ha disponibles.

També es va parlar del fracàs del model actual i la conveniència d'un canvi en la planificació, d'exercir una acció positiva per la recuperació de pisos i immobles buits i de la consolidació de zones pendents d'urbanitzar o d'edificar en el planejament actual i i dins el perímetre de la ciutat.

Fetes les primeres exposicions es va començar a intervenir per al·lusions i en aquest moment es van posar sobre la taula les diferències de criteri; l'equip de govern representat per l'Alcalde i la primera Tinent d'Alcalde defensaven les seves posicions i demanaven el consens per les actuacions al Centre Històric. La resposta de l'oposició a aquests plantejaments era òbvia, per una banda es posava sobre la taula el tema de l'ARE (Ruanes) com una incompatibilitat per un creixement racional i compacte de la ciutat i es plantejava que calia marcar prioritats, perquè per fent-ho tot a l'hora no quadren els números.

De manera continuada es parla de creixement de la ciutat com una solució a tots els problemes que patim i hom es pregunta: quin és l'objectiu de créixer? Fins on hem de créixer i perquè? Ens plantegem les necessitats reals dels ciutadans? (si hom es fa aquestes preguntes és perquè en les seves intervencions, especialment de l'equip de govern no hi sabem trobar resposta).

Després es van venir un espai de retrets i reclamacions o denúncia de coherència i incoherència; aquest espai no ens aporta res que ens faci avançar, perquè no és aclaridora ni enriquidora per l'elaboració de noves propostes per a la ciutat i els seus ciutadans, els presents, no els hipotètics.

Es va parlar del Museu Casteller que sembla un punt emblemàtic per definir la conveniència d'aquest planejament de la zona de Ruanes i del rec de Cavalleria, sense un planejament previ amb totes les garanties d'un estudi acurat i de publicitat. Com centre d'atracció de forans a la ciutat, a més de la tasca principal de recollir i divulgar els orígens dels castells, no seria lògic com ho podem veure en moltes ciutats del nostre entorn i arreu, fer el Museu al Centre Històric com un element més per revitalitzar-lo?

L'oposició alternant qüestions i intervencions van posar sobre la taula una pregunta clau que consideren que no s'ha treballat ni s'hi ha buscat un consens: Quin Valls Volem? I es va deixar clar que seguir amb l'ARE condicionarà la planificació i el desenvolupament de la ciutat, especialment del Centre Històric, hi tot plegat sense diàleg amb els ciutadans. Recordem que aquest acte és iniciativa dels ciutadans, per part de la Corporació no s'ha fet cap pas de divulgació i de recerca d'opinió abans de prendre decisions que ens afectaran de manera important, que jo en tingui coneixement.

Però hi ha una qüestió d'aquell debat que a mi personalment em preocupa especialment, perquè denota poca voluntat de diàleg i d'escoltar l'opinió dels ciutadans. Els representants municipals van esmerçar molt temps en explicacions i contradient-se els uns als altres, però l'espai d'intervenció dels ciutadans que havíem anat a aquell debat va quedar limitat a una pregunta de les moltes que s'havien plantejat, s'havia acabat el temps!.

Van dir que donarien resposta a les que s'havien quedat sobre la taula, i jo em pregunto: on com i quan hi han donat resposta? En qualsevol cas el lloc per donar resposta era allí, perquè tothom pogués conèixer l'opinió dels nostres representants i enriquir el coneixement mutu amb l'opinió dels altres conciutadans.

A més si els nostres representants volen atendre a l'interès dels seus conciutadans, no clients ni súbdits, ciutadans de ple dret, el mateix dret que tenen ells com governants; si ens volen atendre haurien d'escoltar i fer per maneres que la participació sigui amb tots els elements d'informació perquè es pugui debatre a nivell d'iguals i de manera democràtica.

Cada decisió presa sense tenir en compte la visió de la ciutadania pot ser un pas que condicionarà el nostre futur, moltes vegades sense retorn.

He esperat a fer aquest comentari, perquè volia fer-ho posant distància i poder-ho avaluar amb perspectiva, sense l'impacte del moment.

PD.- S'hauran fixat que on els nostres representants diuen habitualment “Casc Antic” jo faig referència al “Centre Històric”, crec que hem de vindicar la ciutat en la seva centralitat que acull el creixement perifèric que s'ha anat produint amb els anys, però sense desvirtuar-ne l'origen.

Protocolo Calçot

Aquest és el títol d'una exposició que podem visitar a la Capella de St. Roc des de el dia 24 d'abril i que encara hi serà un parell de setmanes.

L'artista es diu Júlio Arriaga, des de la meva perspectiva d'edat diria que és un xicot nascut al País Basc que viu a Barcelona, no el conec i aquesta dada que poso l'he tret d'internet.

He anat a veure l'exposició unes quantes vegades i una d'aquestes hi vaig fer fotografies perquè la trobava i trobo interessant; jo no em puc permetre de fer una crítica d'art, però si que puc opinar des de la meva apreciació personal.

La primera vegada que vaig entrar a la capella em va impactar, hi vaig donar un tomb, però...vaig sortir. M'havia quedat una mena de curiositat i hi vaig tornar un altre dia i em va semblar que amb el seu traç donava molta força a la representació de la festa que representa compartir taula en una calçotada; els colors eren simples, suggerents i d'impacte a primera vista. Només puc dir que m'ha agradat i trobo que és una obra que estaria bé que quedés a la ciutat, bé sigui a mans d'establiments que s'hi dediquen o del mateix municipi, clar que jo no conec la disponibilitat ni les pretensions, i si és possible.

I el que més em va encuriosir va ser veure com dos nens s'estaven mirant el quadre.

Com abans de fer aquest escrit i amb la intenció d'afegir-hi alguna fotografia vaig demanar permís a l'autor via correu electrònic, i amablement me'l va donar, pels que no hàgiu tingut ocasió de visitar-la us poso algunes fotografies.

De la recollida selectiva

Els dies 28 d’abril i 10 d’octubre de 2008 vaig fer comentaris al bloc sobre la recollida selectiva i en algunes ocasions, quan he tingut l’oportunitat he comentat amb persones de l’administració municipal la situació específica dels contenidors de la plaça de les Escudelles, concretament sobre la recollida de la matèria orgànica i l’aparició continuada d’andròmines, i la conveniència d’una campanya educativa i de vigilància.
No he vist cap campanya ni vigilància concreta, i això no vol dir que no es faci, només dic que no ho he vist, però... em sembla que ja han trobat la solució al problema, només que no ens han avisat i alguns incauts continuem comprant les bosses específiques per les deixalles de matèria orgànica i fent la separació selectiva corresponent.
Quan llegiu, el que dic del que he vist avui, entendreu que digui “incauts”.
Aquest matí quan sortia de casa amb el cotxe m’ha calgut d’esperar perquè estaven recollint les deixalles dels contenidors soterrats de la plaça de les Escudelles oh! sorpresa, tots tres contenidors els han buidat en un mateix camió (sense separador de deixalles) tot anava al mateix sac.
Estic d’acord que és difícil i que en aquest lloc concret la selectiva no és exemplar, i segurament l’orgànica no és aprofitable, és per aquest motiu que proposava les campanyes educatives i la vigilància, però si després la recollida la fem malament no podem demanar responsabilitat als ciutadans.
Encara hi ha una cosa a afegir: la plataforma dels contenidors estava plena de brossa i no s’ha recollit, només deuen tenir l’encàrrec de buidar els contenidors, la plataforma ha baixat amb la mateixa brossa que havia pujat, això sí amb els contenidors buits i el seu contingut ben barrejat en un mateix camió.
És un cas particular o generalitzable? Vull creure que només afecta al cas particular de la nostra plaça que està suportant un estat de deixadesa generalitzat i lamentable des de fa temps, més quan s’hauria de tenir una cura especial (a nivell sanitari) tenint en compte que, sortosament, encara hi ha infants que hi donen vida fent ús d’aquest espai per jugar.
Hi ha una dita: “un arbre no et deixa veure el bosc” en el nostre cas crec que hauríem d’evitar que els “premis” ens facin creure que tot ho fem bé.

LA CRISI

A molts ens pot fer anar millor o pitjor, potser amb una mica de neguit, però per a moltes persones és una qüestió de subsistència.

Dic millor o pitjor, perquè hi ha persones que poden veure més o menys afectat el seu patrimoni, però no ho oblidem, en totes les situacions de dificultat hi ha qui en treu benefici, sovint sense cap escrúpol, malgrat d'altres en pateixin les conseqüències, en podríem posar molts exemples, alguns ens esgarrifarien i altres ens farien fàstic, però avui em volia centrar en un aspecte molt més concret i pròxim.

Fa uns dies una amiga em va fer notar les dificultats que estaven constatant els serveis assistencials com CARITAS per atendre les necessitats més primàries de moltes persones que conviuen (malviuen) a la nostra comunitat.

Suposo que ja sabeu que aquesta entitat fa molts anys que a la nostra ciutat fa aquesta funció supletòria del que hauria d'ésser simplement justícia; aquella xarxa de cobertura que hauria de garantir un mínim de subsistència i dignitat a totes les persones, però no és així hi hi ha persones que procuren fer aquesta suplència amb un lloable voluntariat.

Ara aquestes persones pateixen amb preocupació la manca de coses tan bàsiques com la llet i l'oli per garantir l'alimentació d'algunes famílies que formen part de la nostra comunitat.

Aquesta amiga em deia: et podries fer ressò d'aquest problema al teu bloc que sembla que arriba a moltes persones? I aquí teniu la crida.

Bé sigui proveint directament a CARITES amb una aportació d'aquests aliments o potser també a la parròquia, podríem contribuir a alleugerir el patiment d'aquestes famílies.

Suggereixo que algú amb una mica més d'imaginació que jo mateix propicies un banc d'aportacions que facilités les aportacions i l'aplicació a allò més necessari en cada moment durant aquest període d'emergència.

Les petites coses (2)

 Els humans hem adquirit el costum, cada vegada més estès d'envoltar-nos d'animals; abans els teníem per cobrir necessitats primàries, ara en la majoria dels casos s'han convertit en animals de companyia; tenim tota mena d'animals: ocells engabiats que estan fets per volar i alegrar-nos amb els seus vols i els seus cants; micos, tortugues, serps i altres animals feréstecs i en alguns casos perillosos que el seu habitat natural és l'espai obert siguin selves o deserts: hi ha altres animals que tenim com mascotes que de temps immemorial han estat domesticats i al servei dels homes. De tots els animals domesticats per l'home que podríem enumerar n'hi ha dos que de fa un temps destaquen com mascotes, són els gats i els gossos, us he de dir, d'entrada, que no tinc res en contra d'aquests animals, fins m'agraden, però crec que el comportament humà amb aquests animals quan els convertim en mascotes és sovint egoista.

En primer terme s'hauria de tenir en compte que aquests animals necessiten d'un àmbit adient a la seva naturalesa altrament, ara que està tan de moda parlar dels drets dels animals, hauríem de dir que se'ls esta infringint maltractament.

Però hi ha un altre aspecte al que em vull referir i es tracta de la convivència ciutadana: les persones  que tenen un animal de companyia el consideren normalment molt ben ensinistrat i sempre et diuen allò de: no pateixi que aquest animal no fa res. Què vol dir que no fa res? Quina garantia en puc tenir jo que no el conec de res i no se de les seves reaccions? I si els dius que facin el favor de portar-lo lligat, llavors ja et pots trobar amb males cares i en situacions si més no incòmodes, qua no segons amb quines persones d'enfrontament.

Aquests animals, especialment els gossos, tenen unes necessitats fisiològiques bàsiques, la principal i inevitable, de sortir a caminar a esplaiar les seves energies contingudes per l'estretor del seu hàbitat imposat, però tenen altres necessitats fisiològiques que podrien tenir ensinistrades i fer-les a casa, però que hi ha el costum de deixar que les facin pel carrer (cagar i pixar), i alguns ciutadans i ciutadanes més conscients compleixen la normativa i reculles els residus sòlids dels seus animals de companyia, però i els líquids? Sembla el més normal que puguin anar deixant marca aquí i allà, que es pot reconèixer perfectament per les taques i la pudor persistent.

Però hi ha ciutadans i ciutadanes que malgrat l'ordenança, malgrat les normes mínimes de convivència no reculles ni les deposicions sòlides i sovint sembla un joc de pistes que has d'anar esquivant; no pots anar pel carrer mirant l'entorn i les persones que passen, has de mirar el terra si no et vols trobar amb la desagradable sorpresa d'una tifarada a la sola de la sabata.

Però, hi ha un detall a afegir que considero important, aquest comportament per part dels amos i mestresses d'aquests gossos tenen la mateixa actitud si hi ha criatures i et continuen dient que no fa res que és molt juganer amb els nens, tu els demanes que el lliguin, però sovint has d'acabar marxant perquè ells van a la seva sense tenir en compte el risc ni la sensibilitat dels infants davant un animal desconegut. I això ens ho podem trobar en un espai pensat per l'esbarjo dels infants, on sembla per lògica d'higiene que no hauria de ser un espai compartit, però es veu que sí, perquè t'hi trobes cartells que indiquen als amos d'aquests animals que en cas de defecació ho recullin, però a més de la sensació de por i inseguretat pels altres infants, a més que sovint les “cagarades” no es recullen, que passa amb les pixarades en un espai on els nens petits poden jugar al terra?

No és fàcil, però potser si que s'hauria de clarificar, no n'hi ha prou amb una ordenança, cal a més vetllar-la, educar, corregir quan calgui i fer servir el sentit comú.

Les petites coses (1)

Crec que és bo que saludem la brigada d'emergències del “barri antic? vell? Barri?, tan si val en tot cas ja en parlarem d'això. El que volíem ressaltar és el fet de la iniciativa que recupera amb escreix (amb diners) la vella idea del petit urbanisme, d'atendre les necessitats quotidianes, aquells detalls que més incomoden als ciutadans en la vida diària.

Però hauríem de tenir en compte que aquesta activitat no deixa de ser un pedaç; que l'estat de conservació de la ciutat es mereix una atenció especial i caldria plantejar-se una actuació integral i de qualitat.

Aprofitem per parlar de la manera que s'ha instal·lat per referir-nos a la ciutat de Valls: d'entrada podríem dir que la ciutat com a tal l'hem fet desaparèixer perquè n'hem fet un conglomerat de barris i en el cas nostre, una ciutat medieval, encara que en quedin poques empremtes no neix d'aquesta manera.

La nostra ciutat va néixer en un petit nucli que es va anar eixamplant i integrant en el seu interior les edificacions fetes fora vila i és així que si ens referim a la documentació històrica veuríem com va anar creixent la ciutat de Valls.

Si mirem el diccionari potser ens ajudarà a aclarir-ho: barri o barriada és un conjunt de cases que formen un tot més o menys independent de la resta de la vila. Em sembla que queda prou clar i si no tenim un nucli de referència, on és la ciutat, on són els nostres orígens?

Potser seria hora que donéssim el nom que correspon a cada àmbit geogràfic de la nostra ciutat, i en el nostre cas és ben senzill de determinar; fins els anys quaranta la ciutat va anar creixent de manera compacta, com es diu ara, dins la frontera natural que representaven els torrents, amb noves edificacions i recreixent les edificacions existents; havien crescut petits barris que progressivament es van integrar pel creixement de la pròpia ciutat, però el que podem dir pròpiament barris es va iniciar la dècada dels quaranta traspassant els torrents.

Així doncs i sense donar-hi més tombs potser podríem concloure referint-nos a la ciutat de Valls i els seus barris, i si volem detallar més per referir-nos a l'àmbit geogràfic que alguns s'han entestat en dir-ne barri antic, ho podríem fer com ho fan totes les ciutats que tenen història nomenant-lo: Centre Històric de la Ciutat.

Per un model de ciutat

S'ha propiciat un debat per parlar sobre un model de ciutat, el de la nostra ciutat al que sembla que hi estan disposats a assistir tots els portantveus dels grups polítics representats a l'Ajuntament; és un pas important i a mi a més de convidar a totes aquelles persones que tenen l'interès o curiositat si més no d'anar seguit els comentaris d'aquest bloc els voldria fer arribar alguna de les meves opinions, perquè entenc que a més del que puguin dir els responsables municipals els ciutadans hi tenim molt a dir i seria bo que aquests representants es decideixin a escoltar les opinions dels ciutadans i escoltar-se els uns als altres més que dedicar-se a donar-nos les seves solucions tancades.

Si és cert que es vol parlar del model de ciutat s'ha d'estar obert al diàleg sense condicions ni premisses prèvies.

A parer meu la única premissa prèvia que s'hauria de considerar és la del diàleg obert i la consideració dels interessos dels ciutadans i per fer-ho possible és necessari posar sobre la taula tota la informació disponible sobre la situació real, els valors històrics, i si hi ha propostes que es presentin motivades i obertes a la consideració dels ciutadans.

És ben cert que unes persones estan més preparades des de un punt de vista tècnic i unes altres disposen de més informació, però això, si volem actuar democràticament, no pot representar situació de privilegi en la presa de decisions; aquesta major informació i preparació tècnica ha de servir per informar de manera veraç i clara al conjunt de la ciutadania perquè tots hi puguem aportar el nostre parer en igualtat de condicions.

Una altra qüestió fonamental que hauria d'inspirar aquest treball, que és responsabilitat de tots, és el bé públic; el bé comú; el bé del conjunt de la ciutadania present i dels nostres fills, altres elucubracions cal fer-les amb molta mesura i avaluant, sempre, si representaran un benefici tangible pel conjunt dels ciutadans.

Actuar així i escoltar potser pot representar considerar la conveniència d'algun projecte, d'alguna iniciativa, però això no s'ha de considerar mai com un fracàs, és un valor de respecte democràtic i de responsabilitat que tots els ciutadans estem disposats a saludar.

L'altra cara de la moneda és que cada un aboqui les seves propostes sense cap consideració per les propostes o objeccions alienes, aquesta posició ens porta a un exercici estèril i decebedor.

Seria aquest un bon moment per establir un fòrum ciutadà obert amb la participació de tots els àmbits interessats en el futur de la ciutat?

Perquè el futur de la ciutat és cosa de tots és tant important que no en poden assumir la responsabilitat uns pocs, molt pocs, massa pocs que es poden veure influïts per pressions i massa interessos.

Activitat Cívica.

Fa una setmana aproximadament s'han esdevingut dues activitats cíviques que en voldria fer esment, perquè entenc que responen a una manera cívica de contribuir des de una activitat fonamentalment lúdica i cultural a la millora de la qualitat cívica dels nostres conciutadans, llàstima que sovint aquestes activitats es podrien aprofitar millo pel conjunt de la ciutadania.

Primer em referiré al concert que el 15 de març ens va oferir la Coral Terpsícore en la seva jornada de germanor, en aquest cas amb el grup coral “Nuestra Señora de los Pueyos” d'Alcanyís; una activitat que any rere any ens venen oferint de manera oberta al conjunt dels ciutadans vallencs. Crec que és d'agrair que ens permetin fruir del concert que fan amb motiu de la seva trobada social.

Ens aporta aquest esperit de germanor, de compartir amb els altres, de donar a conèixer als altres la nostra ciutat i els nostres costums alhora que també ens permet fruir de l'aportació artística dels visitants. Gràcies.

Per altra banda es va inaugurar una exposició sobre la celebració del 50e aniversari de l'escoltisme a la nostra ciutat. Per aquesta celebració a la que hi són cridats d'una manera o altra totes aquelles persones que hi han tingut algun vincle i vull creure oberta a tots els conciutadans, ens mostren una activitat que s'ha portat a terme de manera continuada, traspassant-se la responsabilitat d'unes mans a les altres i que a contribuït a la formació de molts nois i noies en col·lectivitat fent possible l'educació en valors com la cooperació, l'amistat i la responsabilitat individual i col·lectiva.

Segur que ha tingut les seves limitacions, però no és menys cert que han contribuït de manera positiva a la formació de ciutadans responsables, una altra activitat que està de celebració i el més important és que té continuïtat i que cal saludar i animar en la seva tasca.

De la inauguració de l'exposició hi ha moltes fotografies, a la majoria si veuran els que representaven les “autoritats” o els assistents, a mi en aquest recordatori m'ha semblat posar aquesta fotografia que reflexa el després, i com els petits detalls fan que després tots ho trobem com cal, i també que no cal esperar que siguin uns altres els que netegin, els que hem fet us de l'espai n'assumim la responsabilitats. Fantàstic!

eficàcia i eficiència en l'administració pública

El més de desembre hem fet el que podríem dir vacances forçades per la feina i s'han acumulat moltes observacions que anirem desgranant, però potser no és ben bé la funció encara que pel que sembla necessària.

La xinxeta del setmanari el Pati veig que també va incidint i fora bo que els serveis municipals en prenguessin nota, perquè quasi sempre són aspectes puntuals que incideixen negativa ment en el benestar dels vallencs.

Avui en iniciar l'any volia fer una reflexió sobre una qüestió que sovint els polítics des de l'oposició tiren en cara, sovint sense cap explicació que ho sustenti, i després quan els toca exercir s'obliden; em refereixo a l'eficàcia i l'eficiència.

Podríem començar per veure que ens diu el diccionari:

Eficàcia: és la capacitat d'aconseguir un efecte desitjat o esperat.

Eficiència: és la capacitat d'aconseguir l'efecte volgut amb el mínim de recursos possibles mi disponibles.

També podríem dir que és la relació existent entre els resultats obtinguts (objectius volguts) i els recursos utilitzats.

A nivell d'administració pública caldria afegir-hi que aquesta relació s'ha de considerar tenint en compte els recursos disponibles guardant l'equilibri d'una fiscalitat justa i proporcionada.

Pot resultar eficaç o fins molt eficaç matar una mosca a canonades, però en cap cas és eficient.

Permeteu-me un exemple: necessitem un vehicle per desplaçar-nos (un cotxe)

1. Un individu té aquesta necessitat i no té problema de diners i es pot permetre, independentment de les necessitats objectives, comprar el vehicle més car, el més luxós, encara que amb un altre també podria cobrir el seu objectiu, la seva necessitat.

2. Un altre individu té la mateixa necessitat però té un pressupost ajustat, disposa d'una quantitat de diners modesta; quan vagi a triar el vehicle segur que mirarà que cobreixi les necessitats objectives, però també mirarà que el preu s'ajusti al seu pressupost.

Els dos podran donar satisfacció a la seva necessitat de desplaçament, en el primer cas s'establirà una relació alta entre el cost del desplaçament per cobrir la necessitat i el benefici d'aquesta cobertura.

En el segon cas la relació del cost respecte a la cobertura de la necessitat serà molt més baixa, cobrint igualment l'objectiu plantejat. Serà més eficient.

Així doncs en el primer cas hi haurà un sobre cost innecessari. Respecte de la necessitat a cobrir serà eficaç, però no resultarà eficient.

Els administradors públics, que en definitiva administren els diners dels ciutadans actuen sovint com l'individu del primer cas, sense importar-li el cost i això no és eficient, no respon a una bona administració, encara que en alguns casos pugui resultar eficaç.

La bona administració passa per ser eficaç amb la major eficiència, tenint en compte els recursos disponibles, sense demanar esforços desproporcionats als ciutadans per cobrir els nostres capricis o vel·leïtats d'ostentació i gaudi personal.

Hauríem de reclamar dels polítics que ens representen i administren els cabals públics que fossin molt respectuosos i sense perdre eficàcia en l'aplicació de polítiques que donin cobertura a les necessitats dels ciutadans fossin eficients i i administressin els cabals públics tenint en compte que la capacitat recaptadora té uns límits.

Quan un polític no és eficient cau en el malbaratament dels cabals públics, els diners fruit de l'esforç dels ciutadans, i si com passa algunes vegades, a més no s'és eficaç llavors aquest malbaratament agafa unes dimensions de frau.