Comparar és odiós, diuen!

S'acostuma a dir que les comparacions són odioses, però com et pots sostreure a veure que hi ha al teu entorn. Quan ets a casa veus la realitat quotidiana. Hi ha persones a qui la seva retina s'adapta i no veu un carrer brut, uns contenidors voltats de brossa i d'andròmines, una cagarada de gos, un enderroc mal fet, obres inacabades indefinidament, places descuidades, rajoles trencades, il·luminació insuficient, jardins amb vegetació malmesa, paviments en males condicions, etc.
No és estrany, hom s'acostuma amb una certa facilitat a no veure allò que li és desagradable, els nostres ulls són selectius, però quan hom trenca la rutina i obre els ulls a altres realitats s'adona que en altres indrets la realitat és diferent, i que és possible aconseguir aquesta diferència qualitativa, això sí cal sensibilitat, la iniciativa i la voluntat política per modificar els ritmes i fer la vida més plaent a tots els conciutadans afavorint un entorn més humà, net i agradable.
Em sembla que aquesta fotografia no és correspon ben bé el parc del Mas Miquel, però..., podria ser un entorn on hom s'hi pogués trobar. Si en altres llocs és possible, perquè ho seria possible a la nostra ciutat? Si en altres llocs tinguessin un entorn natural com el nostre crec que ho aprofitarien millor.
Hom ens podria dir que a casa nostra hi ha persones que malmeten l'entorn, potser sí, suposo que com a tot arreu, és qüestió de no defallir, manteniment, vigilància i reposició. Si hom s'excusa en l'acció dels altres per amagar la pròpia deixadesa mai ho aconseguirem.
Els ciutadans hem d'aprendre a fer bé les coses i la ciutat pot ser una bona escola, cal que els mestres ( els polítics) s'esmercin en trobar l'acció pedagògica per desenvolupar aquest aspecte de ciutadania, i constatar els beneficis d'un entorn agradable.