eficàcia i eficiència en l'administració pública

El més de desembre hem fet el que podríem dir vacances forçades per la feina i s'han acumulat moltes observacions que anirem desgranant, però potser no és ben bé la funció encara que pel que sembla necessària.

La xinxeta del setmanari el Pati veig que també va incidint i fora bo que els serveis municipals en prenguessin nota, perquè quasi sempre són aspectes puntuals que incideixen negativa ment en el benestar dels vallencs.

Avui en iniciar l'any volia fer una reflexió sobre una qüestió que sovint els polítics des de l'oposició tiren en cara, sovint sense cap explicació que ho sustenti, i després quan els toca exercir s'obliden; em refereixo a l'eficàcia i l'eficiència.

Podríem començar per veure que ens diu el diccionari:

Eficàcia: és la capacitat d'aconseguir un efecte desitjat o esperat.

Eficiència: és la capacitat d'aconseguir l'efecte volgut amb el mínim de recursos possibles mi disponibles.

També podríem dir que és la relació existent entre els resultats obtinguts (objectius volguts) i els recursos utilitzats.

A nivell d'administració pública caldria afegir-hi que aquesta relació s'ha de considerar tenint en compte els recursos disponibles guardant l'equilibri d'una fiscalitat justa i proporcionada.

Pot resultar eficaç o fins molt eficaç matar una mosca a canonades, però en cap cas és eficient.

Permeteu-me un exemple: necessitem un vehicle per desplaçar-nos (un cotxe)

1. Un individu té aquesta necessitat i no té problema de diners i es pot permetre, independentment de les necessitats objectives, comprar el vehicle més car, el més luxós, encara que amb un altre també podria cobrir el seu objectiu, la seva necessitat.

2. Un altre individu té la mateixa necessitat però té un pressupost ajustat, disposa d'una quantitat de diners modesta; quan vagi a triar el vehicle segur que mirarà que cobreixi les necessitats objectives, però també mirarà que el preu s'ajusti al seu pressupost.

Els dos podran donar satisfacció a la seva necessitat de desplaçament, en el primer cas s'establirà una relació alta entre el cost del desplaçament per cobrir la necessitat i el benefici d'aquesta cobertura.

En el segon cas la relació del cost respecte a la cobertura de la necessitat serà molt més baixa, cobrint igualment l'objectiu plantejat. Serà més eficient.

Així doncs en el primer cas hi haurà un sobre cost innecessari. Respecte de la necessitat a cobrir serà eficaç, però no resultarà eficient.

Els administradors públics, que en definitiva administren els diners dels ciutadans actuen sovint com l'individu del primer cas, sense importar-li el cost i això no és eficient, no respon a una bona administració, encara que en alguns casos pugui resultar eficaç.

La bona administració passa per ser eficaç amb la major eficiència, tenint en compte els recursos disponibles, sense demanar esforços desproporcionats als ciutadans per cobrir els nostres capricis o vel·leïtats d'ostentació i gaudi personal.

Hauríem de reclamar dels polítics que ens representen i administren els cabals públics que fossin molt respectuosos i sense perdre eficàcia en l'aplicació de polítiques que donin cobertura a les necessitats dels ciutadans fossin eficients i i administressin els cabals públics tenint en compte que la capacitat recaptadora té uns límits.

Quan un polític no és eficient cau en el malbaratament dels cabals públics, els diners fruit de l'esforç dels ciutadans, i si com passa algunes vegades, a més no s'és eficaç llavors aquest malbaratament agafa unes dimensions de frau.